Beneficis: aplicació immediata a propòsits personals, professionals i creatius amb millora de l'expressió verbal i corporal, l'agudesa sensorial, la flexibilitat, la superació de bloquejos i la comunicació suggestiva…
• Escalfaments: la flexibilitat en acció.
• Exercicis veu / cos
• Comunicació no verbal
• Improvisacions
• Jocs d'estatus
• Distorsions en la comunicació
• Congruència: ment/cos/“camp”
• Exploració d'alguns arquetípics
• Transits creatius
• Metàfora i creativitat
• Practiques de petites obres
Facilitador: Robert Long (629 27 53 78): Director de teatre, guionista, actor. Especialista en Teatre Social. Professor de PNL per l'AEPNL.
Entrevista a Robert Long
Publicat a Entreacte
S’ha impartit a Fabra i Coats un curs organitzat per l’AADPC. Amb el títol “Taller de PNL per a actors i actrius”, el director, actor i guionista americà Robert Long ha impartit aquest curs que agafa tècniques de la programació neurolingüística (PNL) i les adapta a les necessitats de l’intèrpret, tant pel que fa a la seva feina com a la seva evolució personal. Quedem amb ell i amb l’actriu Marta Soler, alumna del curs, per xerrar sobre la PNL i la utilització de les eines que aquesta proporciona a l’hora de desenvolupar un treball creatiu.
Edgar Manjarrés: La primera pregunta és obligada, quan una persona associada rep a casa informació d’un dels cursos de PNL que imparteixes, què en pot esperar?
Robert Long: Aquest curs de PNL aquí a l’AADPC és especial perquè està dissenyat pels actors i les actrius. Si van a un curs normal de PNL poden esperar una altra cosa. La PNL és un model, molt ric, de comunicació i canvi humà, que ja té una trajectòria de més de trenta anys i que ara, més que un model, és tot un camp que s’aplica a tots els àmbits de la comunicació; per tant, és aplicable a qualsevol ésser humà.
La PNL, ja en si mateixa, té en els seus orígens molt de teatre perquè està modulada per tres mags de la teràpia dels anys setanta i cadascun d’ells bevia de fonts del teatre. Eren Fritz Perls, que treballava el psicodrama i havia experimentat una mica amb el Living Theatre de Nova York; Virginia Satir, pionera en teràpia familiar, que també emprava moltes tècniques de teatre, com el llenguatge corporal, l’estat intern, etc., i Milton Erickson, que era un hipnoterapeuta i metge psiquiàtric que en el seu treball utilitzava molt la metàfora, l’anècdota, els contes, el drama, la sorpresa, etc.
E.M: Convertir aquestes característiques de la PNL en eines de treball per a intèrprets és una cosa teva o es fa arreu?
R.L: Que jo sàpiga es una cosa meva, almenys aquí. Tot i que és probable que en altres llocs s’hagi fet, perquè s’hi presta molt. El punt de partida és que cos, ment, emocions, conscient, inconscient, el llenguatge… en definitiva, tot forma part d’un mateix sistema i es tracta d’aprendre com podem influir-hi. En definitiva, el treball actoral és això. Trobar els estats interns i projectar les emocions que requereix el personatge. El treball amb PNL també ens ofereix moltes estratègies de creativitat. Ara mateix estic col·laborant en una peça de teatre-dansa, convidat per una alumna de PNL, que és actriu i ballarina. Estan improvisant i investigant a través d’un patró avançat de la PNL que es diu “reimpromta”. Es treballa a través d’una línia de temps, es busca el primer moment d’un drama, d’un trauma a la vida i s’envien els recursos des de l’adult. I això ens serveix com a punt de partida d’aquesta obra de teatre-dansa. És bonic estar en aquest procés de recerca i creació a partir de la PNL pura i dura.
E.M: Com arribes a la PNL?R.L: Per un llibre. Bé, i per la meva inquietud per saber més sobre la comunicació humana. Sempre he estat vinculat a projectes que tenen a veure amb el teatre, l’educació i la comunicació. Un amic tenia un llibre amb una portada rara, em va cridar l’atenció, i ja des de la primera pàgina em va enganxar.
Marta Soler: I com es diu el llibre?
R.L: L’edició del llibre en castellà es diu De sapos a principes… és molt important que no ho llegeixis al revés (riu).
E.M: En els cursos, notes diferència a l’hora de treballar amb actors o actrius o fer-ho amb alumnat que es dedica a altres professions, potser menys acostumats a treballar amb les emocions?
R.L: No ho noto gaire amb la gent que va als cursos. El perfil normal, pel que fa sobretot al primer curs, són docents, psicòlegs, metges, treballadors socials, gent que està acostumada a treballar amb emocions, tot i que potser des d’un altre punt de vista. Potser fa cent anys, amb Freud, no; però en el món de la teràpia ja fa més de trenta anys que es treballa la involucració del cos i de les emocions. Ara bé, quan porto el curs a empreses a vegades sorprèn, la gent de les empreses fins ara no està gaire acostumada a prestar atenció a les emocions i a veure’n la importància.
M.S: Jo tinc la sensació que les actrius i els actors, d’una manera intuïtiva, utilitzen o estan acostumats a jugar amb alguns d’aquests patrons de la PNL. És qüestió, potser, de fer-los conscients?
R.L: Hi estic d’acord. Hi ha moltes coses que amb un altre nom els seran familiars a totes les persones que han treballat en un procés creatiu, en una obra qualsevol, preparant el caràcter i personalitat del personatge. Un exemple molt clar és el que nosaltres anomenen “l’ancoratge.” En la PNL ve de Pavlov, de l’estímul-resposta, i són les mateixes coses que Stanislavsky també investigava. Hi ha moltes coses que tenen en comú en aquesta recerca de les emocions. Ara bé, la PNL té uns patrons molt elegants per a la creativitat perquè el que fa és observar el que funciona. Gent i processos excel·lents i amb un patró pragmàtic, es tracta de descobrir què estan fent aquestes persones, què els funciona, a partir de la seva manera de parlar, del seu llenguatge no verbal i mitjançant preguntes importants descobrir quines són les seves estratègies de creativitat.
Una de les persones que ens serveix de model és Walt Disney, que té un patró molt interessant, i que aplicat a qualsevol procés de creació funciona. Es tracta de separar un mínim de tres fases d’un procés de creació i no deixar que es contaminin l’una de l’altra. Ell tenia una habitació on es reunia amb l’equip i només deixarien entrar totes les imatges que podien somiar, el que avui s’anomena una pluja d’idees, en un ambient ancorat en aquella habitació i sense la intervenció de l’autocensura. Una vegada generades aquestes idees, anaven a un altre a lloc, agafaven tot allò que havien visualitzat i sentien quines podien funcionar, i això era sobretot d’una manera emocional. I una vegada fet un primer esborrany d’allò que podia quedar, anaven a un altre espai, el “crític-constructiu”, on es feien preguntes: què sobra?, què falta?, hi ha un altre ordre?, hi ha alguna cosa que podem substituir? I aquest procés és recursiu, si necessites més idees vas al primer lloc. I això és molt elegant perquè no contamines una fase amb una altra; la tendència, ja ho sabem, és que el crític entri al principi.
E.M: Com pot canviar la manera de treballar d’un actor després de fer el curs, què pot trobar?
R.L: Estratègies específiques que potser no sabia abans, que vénen d’una altra disciplina, però que són perfectament aplicables a l’art de l’actuació, a la creació teatral.
E.M: Ens pots posar algun exemple, un actor, una actriu després de fer el curs rep la proposta d’un personatge, amb quines eines noves pot comptar?
R.L: Penso en l’autobiografia d’Uta Hagen, que és la gran dama del teatre americà, ella explica com va passar anys en aquest procés dolorós de trobar l’emoció d’un personatge i poder repetir-ho cada nit a l’escena. I es va trobar, després de moltes experimentacions, que no li calia pensar en la seva mare, que havia mort, per posar-se trista; va descobrir que una vegada havia connectat amb aquella emoció, amb un petit detall o amb una paraula que era el seu “ancoratge”, ja tenia la clau per entrar en la seva emoció. Una mica com Chaplin va descobrir Charlot, aquell bombí, la roba i el bastó. Una vegada es vestia ja tenia el seu ancoratge per al personatge. Això seria una tècnica molt de la PNL, que ens permetria arribar a l’emoció d’un personatge sense passar tant de dolor a vegades.
M.S: Vols dir que hi ha altres maneres d’arribar a sentir sense patir, que a vegades sembla obligat.
R.L: La PNL es remet al pare de la psicologia americana, que es deia William James, el germà de l’escriptor Henry James, que va descobrir que la fisicalitat portava a l’emoció. A vegades posar-se en una actitud, en una postura del personatge, ja porta a l’emoció. Ve de seguida, si vas mirant cap a terra i amb les espatlles encorbades, això et transmet una emoció diferent que si vas amb el cap alçat i amb pas segur, no cal que l’emoció sigui el primer. Això ja ho fem en el teatre però mitjançant la PNL hi ha maneres molt específiques d’entrar per aquí. La PNL busca que tinguis més lleugeresa, que autogestionis els estats interns, l’important és el que projectes al públic no el que sents per dintre, és el que sent el públic.
M.S: Quan parles de recursos, són coses pràctiques?
R.L: La PNL és pragmàtica i es basa en molta pràctica, l’única manera d’aprendre. Es declara ateòrica. Tot i que hi ha molta teoria des de la neurociència i un cúmul d’evidències des del món científic que l’ha estudiada i que demostren que això funciona. La PNL és eminentment pràctica i en els cursos hi ha molt poca teoria, és fer i després reflexionar sobre aquesta experiència de referència.
E.M: I com ens deies, es fan servir recursos que ja tenim.
R.L: La PNL és en essència ser conscients que fem la pel·lícula de la nostra vida, el que anomenen el nostre mapa. Allà hi ha els nostres filtres, les nostres creences, la manera com ens parlem, i també sovint una visió distorsionada de la realitat, que ens dificulta i ens limita. Es tracta d’arribar a aquesta consciència, per després canviar-ho. Per exemple: parlo amb algú que em diu: ”Tinc por de parlar amb públic.” I jo li dic: ”Ensenya’m a tenir aquesta por, perquè jo ho gaudeixo. Quan comença? El dia abans? El mateix dia?” I em diuen: “Comença una hora abans?” I els pregunto: ”Què fas per aconseguir tenir aquesta por? Què veus?” Llavors comencen a explicar les imatges… i generalment hi ha un patró: dits acusadors, cares llargues, caps massa grans… I dic: “Deixa’m provar-ho?… És cert! Si ho imagino ja començo a tenir aquesta por.” I els pregunto si es diuen alguna cosa. I generalment ells mateixos es diuen coses com: ”Això serà un fracàs!” Si ho proves, imagines tot això, i et vas repetint: ”Això serà un desastre, això serà un desastre…” Cada vegada que ho fas aconseguiràs els mateixos resultats. És una profecia que s’acompleix, tens raó sempre, penses que serà un desastre i ho serà. Ara, vols aprendre a fer alguna altra cosa? S’adonen que és un aprenentatge, no és un problema. La PNL no tracta problemes, tot són aprenentatges i automatismes per obrar d’una altra manera. I insisteixo, amb recursos que ja tenim, per exemple: potser el cap d’una empresa és un tirà amb els seus empleats i, en canvi, és la persona més divertida del món amb els seus fills. On és aquest sentit de l’humor a la feina? El té, però no allà. La PNL ens ajuda a pescar aquest sentit de l’humor i ancorar-lo en el context on el necessita més.
E.M: Què creus que busca la gent quan s’inscriu en un dels teus cursos?
R.L: La gent busca aprendre més benestar, més opcions, més flexibilitat. Sortir d’hàbits que ja no funcionen. Molta gent que tenim als cursos treballen a primera línia, amb persones que estan patint. Treballadors socials que potser fan la seva feina en presons, amb dones maltractades, etc., que busquen recursos per manegar aquests estats interns forts, el mateix estrès que produeix la seva tasca. A vegades penso que una cosa que fem els que ens dediquem a la PNL és cuidar les persones que cuiden, formar les persones que formen.
M.S: En el teu cas, què va ser primer la PNL o el teatre?
R.L: Primer va ser el teatre, molt aviat. Els meus pares tenien un grup de teatre i ja de molt petit feia tots els papers dels nens. I amb vint anys estava en un grup de teatre popular americà, amb el qual fèiem un treball que podria situar-se a mig camí entre Els Comediants i Els Joglars. Hi vaig estar gairebé deu anys, va ser la meva primera experiència com a creador.
E.M: Has impartit cursos de PNL per Europa i per països com el Marroc i Tunísia. Observes diferències entre la gent d’uns llocs i dels altres?
R.L: He impartit cursos de temàtiques com: parlar en públic, parlar en públic en anglès, resolució de conflictes… I les diferències són matisos, perquè al final, quan entres en les emocions, tots tenim els mateixos anhels… I bàsicament tenim dues emocions: l’amor i la por. Tot el que no és amor és una forma de la por.
CINE
The Machinist- Brad Anderson
One of the Hollywood Ten- Karl Francis
The Birthday- Eugenio Mira
Todos a la Cárcel- Luis Berlanga
Angustia- Bigas Luna
Manila- Antonio Chavarrías
Faust- Brian Yuzna
El Laberinto Griego- Rafael Alcázar
Strange- Herbert Vesely
Escrito en las Estrellas- Ricart Reguant
El Somni de Maureen- Romá Guardiet
Todo Falso- Raimon Masllorens
Dangerous Games- Adolf Winkelman
Downtown Kid- Jesus Franco
Esmeralda Bay- Jesus Franco
TELEVISION
Porca Miseria- Krampack/TVC
Hospital Central- Videomedia/Tele5
Cor de la Ciutat- TVC
Secrets de Familia- TVC
Nova Ficció- TVC
Estació d'Enllaç- TVC
Vidas Cruzadas- Zeppelin/TVC para TeleMadrid, Canal Sur
Laberint d'Ombres- TVC
La Nit Mágica- Acció/TVC
El Hombre Por Dentro- TVE 2
Dark Justice- Lorimar/TVC
Fiddler, Extraños en la Noche- Videos musicales
La Palmera- TVE 2
TEATRO
Director de Carlos Martinez en la obras: Still & Stark, Time to Celebrate, Mirage. Vitamimo
Director de Inside Out Theatre: La Silla Mágica, La Mordida, The Man Who Became a Dog.
Actor en Woyzeck - La Casona, dirigida por Anne Dennis
Obres de teatre originals: Anzagar, Strip Poker, Podcasts: Manual de Lideratge, Histories de Fantasmes
DOBLAJE
Dibujos animados, spots, películas, videos didácticos, videos institucionales.
ENSEÑANZA
Estudi per L’Actor Laura Jou, Universidad de Granada, Universidad de Teruel, las escuelas El Timbal
y CETT, Institut Gestalt, AADPC
No hay comentarios:
Publicar un comentario