Mil Ocells de Paper

 

La historia

El llibre Mil Ocells de Paper de la Takayuki Ishii explica la historia de una noia japonesa, la Sadako Sasaki, que només tenia dos anys quan els Estats Units van llançar sobre Hiroshima i Nagasaki dues bombes atòmiques que van causar la mort immediata d’unes 150.000 persones. Era al final de la Segona Guerra Mundial, els dies 6 i 9 d’agost de 1945. Just fa 76 anys.

Tot i que avions nord-americans havien llançat prèviament pamflets advertint als civils de bombardejos aeris en altres 12 ciutats de Japó, els residents d'Hiroshima mai van ser advertits d'un atac nuclear.

Mentre l’avió americà s'allunyava a tota velocitat de la ciutat, el capità va comentar: “Déu meu! Què hem fet!”

L'explosió es va sentir a més de 60 km de distància. Va generar una onada de calor de més de 4.000 ° C, núvols de runa i de metralla cremant, ràfegues de vent de més de 1.500 km hora que van produir incendis que durant tres dies van devorar la ciutat. Dos terços dels edificis de la ciutat, uns 60.000 van quedar destrossats.

La mare de la Sadako la va trobar junta amb el seu germà sota la runa, miraculosament il·lesos o això semblava ...

La mare va aixecar la vista i va contemplar una terra erma irreconeixible; un núvol en forma de bolet que s'estenia pel cel. Buscant refugi, va guiar la família, avançant a contratemps, pas a pas, a través de runes en flames. Entre cadàvers mutilats, gent amb la pell arrencada. Crits desesperats de dolor per tot arreu. Pudor de la mort. De sobte, va començar a caure una pluja de color negre plena de brutícia, una espantosa pols contaminada de la radiació nuclear. En un agut estat de xoc, la família va esperar hores abans de ser atesa.

La Sadako va sobreviure l’impacte de la bomba d’Hiroshima, però 10 anys més tard va morir de leucèmia pels efectes de la radiació. Mentre era hospitalitzada, va començar a construir mil ocells de paper, mil pregaries, amb l’esperança que els déus la curarien. Segons una llegenda japonesa la grua representa salut i llarga vida.

La història de la Sadako va acabar impulsant la construcció d’una memorial al Parc de la Pau d’Hiroshima, en el seu honor i en el de tots els nens i nenes víctimes dels bombardeigs.

Al seu peu hi resa aquesta inscripció: “Aquest és el nostre plor. Aquesta és la nostra pregària. Pau al món.”

La instal·lació

Soc de San Francisco, una ciutat que mira cap a Àsia, cap a Japó i on les dates dels dies 6 i 9 d’agost encara son infames. Quan a la primavera del 2021 la meva companya, la Rosa Casanovas, i jo vam llegir l’historia de la Sadako vam idear i iniciar el projecte per retre-la un homenatge al nostre poble, a Cal Xerta, un antic molí paperer reformat i convertit en espai cultural.

La història de Sant Pere de Riudebitlles va indissolublement lligada al paper des de fa més de cinc segles. I el projecte de Cal Xerta - Espai de producció i difusió cultural (de la qual formen part) neix per fer que la creativitat, la innovació i la cultura contribueixin a cohesionar el poble, amb la participació, la convivència i el desenvolupament de la ciutadania.

Així que vam convocar a nens i nenes, joves, adults i gent gran del poble i d’arreu a confeccionar mil ocells de paper abans del 6 d’agost, per a construir un gran mòbil al mirador de Cal Xerta, fent servir l’origami, una tècnica japonesa de papiroflèxia (a que la Rosa és aficionada). Vam explicar l’historia de la Sadako y vam incloure enllaços a tutorials per ensenyar com fer ocells de paper, de la manera més senzilla a més difícil. Un artista del col·lectiu Riudebitlles Territori d’Art, el Miguel Sabaté, va crear el cartell.

Amb la participació d’escoles, clubs esportius, casals dels avis, la Creu Roja, les biblioteques, i moltes persones de forma anònima, ens van venir volant més de mil ocells.

Un petit equip humà de 5 persones vam passar moltes hores enfilant el ocells en llargues tires per desprès encordar-les al sostre del mirador de l’antic moli de paper. Va ser com una meditació, pensant en quantes dits (de persones de 4 a 84 anys) havien confeccionat amb afecte tots aquells ocellets. L’artista David Ribas va supervisar el disseny. La instal·lació va ésser-hi del 6 d’agost al 12 de desembre... i van passar dotzenes de persones de totes les edats a visitar-la, moltes de les quals havia participat en crear-la. Van deixar al llibre de reflexions els seus comentaris, els quals evidencien l’èxit de la nostra proposta: fomentar la transmissió dels valors de la pau, la solidaritat i el pensament crític:

 “un gran projecte, un record d’esperança, per un futur de pau...”

“gracias por hacer cultura en comunidad, que nos lleva a pensar y a disfrutar.”

“Tens tota la raó ‘cal personalitzar els desastres’...”

“Un espai per la reflexió...”

“Una gran lliçó per demanar la pau i el rebuig a la guerra. El poble que recorda no perd mai l’ identitat.”

“Projecte per convertir l’horror i el dolor en bellesa, un ritual comunitari amb sentit- Valorigami!”

 “Jo mateixa vaig participar amb aquesta obra, i no només jo sinó tota la meva escola. El resultat és molt bonic i estic orgullosa...”

“Aquest projecte m’ha impactar molt, m’he posat a la pell de la gent que va patir la bomba..”

“Memòria col·lectiva a traves de l’art, una instal·lació preciosa feta entre tots i per a tothom...”

“Una mostra preciosa, molt emotiva i el lloc que la acull immillorable”

Fent la recerca d’aquest projecte, vaig descobrir que ha hagut homenatges similars en altres llocs del mon en el passat, però pot ser mai amb tanta congruència amb l’espai on es representa.

“Cal esser el canvi que volem al mon” Gandhi

 

Agraïments:

Miquel Sabaté

David Ribas

Magda Aliana

Ione Beobide

Marta Alarcón

David Long

Projecte Cal Xerta

Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles

Escoles Velles

RTd'A

MicroTroupe

Club Patí Riudebitlles

Escola Estel

Zig Zag

Ferreteria Marimon

Grup de memòria del servei de Dinamització

Escola Sant Jeroni

La Creu Roja: grups d’Exit Escolar i Aula d’Estudi de joves

Ajuntament de Torrelavit

Biblioteca Municipal M. Àngels Torrents

Biblioteca Municipal Joan Sardà i Lloret

Casal de la Gent Gran de Torrelavit

Servei de Cultura de Sant Sadurní de Noia

La Fura

El Cargol

Televisió de Vilafranca

I a totes les persones que de forma anònima han participat en aquest projecte.

Instantànies / Snapshots

 

La memòria és un regal del Déu. Pitàgores

La meva dona Rosa i jo som a una petita residència per a gent gran al Garraf. El seu pare, l’avi Pere, acaba de ser traslladat al tercer pis, és a dir, el seu estat és ara terminal; no hi ha camí enrere; ja no li queda memòria, l’efecte total de l’Alzheimer ha passat factura. Inspeccionem la nova habitació. Comprovem que no faltin objectes, guardem la roba etiquetada a la calaixera i provem el llit articulat i el terra antilliscant del bany.

Hem portat alguns gruixuts àlbums de fotos d’en Pere, de la seva obra més personal. En la fase de negació del dol encara esperem que puguin ajudar-lo a connectar la memòria amb l’ imatge i el seu significat. No obstant, estem acariciant la nostàlgia per la seva ment lúcida i aguda i pel seu carisma que tant trobem a faltar. Mentre miro les fotografies els meus propis records viatgen i deambulen per camins inesperats, buscant una narració, una seqüència significativa d’esdeveniments.

Mirem una fotografia de la seva família feta davant de la Basílica de Montserrat, on ell i la seva dona Carme van celebrar les noces d’Or, i on havien passat la lluna de mel cinquanta anys abans. La Rosa intenta ajudar-lo a recordar la seva dona, els seus cinc fills i els seus deu néts, assenyalant-li cadascun d'ells i dient-ne el seu nom.

En Pere va fer centenars de fotografies de Montserrat, incloses unes de les enormes roques que va retratar a través d’un telescopi des del seu balcó a l’Alt Penedés: la Mòmia, el Gat, l’Elefant, el Bisbe...

Recordo el dia que el vaig trobar als seus vuitanta anys, al tercer pis de casa seva a punt d’enfilar-se damunt del terrat. Havia construït una escala de fusta amb ranures especialment dissenyades que s’enganxaven a la barana metàl·lica d’un balcó de dalt per repenjar-la a la paret.  "Afanya't abans que la Carme em vegi. Tindria un atac." Vaig aguantar la part inferior de l'escala mentre ell va pujar en les seves sabatilles xineses portant un trípode i la seva clàssica Leica per poder fotografiar una part del panorama de la vall de vinyes verdes i ocres als vessants de Montserrat. Va elaborar una enorme imatge panoràmica de Lavern unint desenes de fotos preses des de dalt del poble. Després el seu fill, en Betu, va uniformar i suavitzar el color i el contrast a Photoshop i va amplificar el muntatge a la mida d’un mural. Va ser la última col·laboració entre l'artesà i l'artista. Havien falsejat la foto amb cura de manera que totes i cadascuna de les cases es veiessin nítides. I el poble sencer queda coronat per la majestuosa Montserrat de fons. Aquest enorme retrat s’exhibeix al cafè del poble.

Recordo un altre dia que tornàvem de casa des d’aquell cafè. Jo tot preocupat, estava dintre del meu cap, absort en la meva pròpia pel·lícula. De sobte en Pere manà: “Para!” i assenyalant amb la mà dreta, “Mira!”. Els seus ulls de fotògraf havien emmarcat una rosa vermella brillant sobre el fons d’un llimoner. Tres llimones iridescents formaven un triangle al voltant de la rosa.

Això havia estat abans d’omplir el dipòsit de gasolina del seu cotxe amb aigua o d’oblidar-se de fixar el cinturó de seguretat de la seva dona, de manera que la vam trobar asseguda a terra del cotxe quan van arribar de la residència de gent gran. L’Alzheimer és cruel i pot convertir un geni en un ximple.

La Rosa continua assenyalant-li els membres de la família a l’àlbum de fotos i repetint els noms.

Mentrestant miro un altre àlbum: fotos d’estrelles fetes amb tècnica time lapse, anells de llum a la nit mediterrània; la inauguració de l’estació local de trens; retrats de camperols que treballen a la verema.

L’ avi Pere ha llegat milers d’imatges que ajuden a mantenir viva la memòria individual i col·lectiva. L’anomenen “El Retratista”. Va saber estar natural i plenament present en el moment. Les seves fotografies semblen que deixin un rastre dels seus subjectes ... alguna cosa directament arrencada d’ells, com una màscara de mort.

La Rosa continua assenyalant-li els membres de la família a l’àlbum de fotos i repetint els noms. En Pere, passiu, te la vista perduda mirant a la distancia com si mires un vaixell que s’allunya mar endins, a punt de desaparèixer més enllà de l’horitzó...

 

Memory is a gift from god. Pythagoras

My wife Rosa and I are at a small nursing home, located in the Garraf.  Her father, Grandpa Pere has just been moved to the third floor, meaning his condition is now terminal, no road back, memory gone, the full effect of Alzheimer has taken its toll. We inspect his new room. We check for any missing belongings, store his labeled clothes in the dresser drawers, and test the articulated bed and non-slip floor in bathroom.

We’ve brought along a few of Pere’s thick photo albums, part of his more personal work. In the negation phase of grief, we still hope it might help him connect image to memory and meaning. However, we’re actually caressing our nostalgia for his lucid, acute mind, and the charisma we miss so dearly. As I look at the photographs my own memories begin to travel and unravel along unexpected paths, seeking a narration, a meaningful sequence of events.

We’re looking at a photograph of his family taken in front of the Basilica at Montserrat where he and his wife Carmen celebrated their golden anniversary, and where they’d spent their honeymoon fifty years before. Rosa is trying to help him remember his wife, five children, and ten grandchildren, pointing to each one of them and saying their names.

Pere took hundreds of pictures of Montserrat, including close-ups of the huge boulders that he shot through a telescope from his balcony in the Alt Penedés: the Mummy, the Cat, the Elephant, the Bishop.

I remember the day I found him at eighty, about to climb up onto the three-storey high roof of his house. He’d crafted a wooden ladder with specially fitted slots that he hooked over the metal railing of an upstairs balcony so as to prop the ladder against the wall. “Hurry before Carmen sees me. She’d have a fit.” I held the bottom of the ladder as he scooted up in his Chinese slippers, carrying a tripod and his classic Leica in order to photograph part of the valley panorama of green and yellow grapevines and the foothills of Montserrat beyond. He crafted a huge panoramic picture of Lavern by assembling dozens of photos taken from above the town. His son Betu then smoothed out the color and contrast in Photoshop and amplified the montage to the size of a mural. It was the last collaboration between the artisan and the artist. They’d carefully faked the photo to look real, and so that each and every home is clearly visible, and the whole town is crowned by majestic Montserrat in the background. The enormous portrait hangs in the village café.

I remember another day walking back home from that café. I was in worry mode, all up in my head, absorbed in my own movie. Suddenly Pere commanded me to “Stop!”, and pointing with his right hand, “Look!”. His photographer’s eyes had framed a bright red rose, against the background of a lemon tree. Three shining lemons framed a triangle around the rose.

That was before he filled the gas tank of his car with water or forgot to fasten his wife’s seat belt so we found her sitting on the floor when they arrived from the nursing home. Alzheimer is cruel and can turn a genius into a fool.

Rosa continues to point out family members in the photo album and repeat their names.

Meanwhile, I’m looking through another album: time lapse photos of stars, rings of light in the Mediterranean night; the inauguration of the local train station; portraits of farmhands working in the grape harvest.

Grandpa Pere has bequeathed thousands of images to help kindle personal and historical memory. They call him the “portrait artist”. He knew how to be naturally and fully present in the moment. And his photographs seem to leave a trace of their subjects ... something directly lifted off them, like a death mask.

Rosa continues to point to family members in the photo album and repeat their names.  Pere, passive, is gazing into the distance as if watching a ship moving away at sea about to disappear beyond the horizon...